Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris USTEC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris USTEC. Mostrar tots els missatges

diumenge, 15 de febrer del 2015

Crònica des de Guatemala - Fermín Rodrigo

Us faig arribar l'escrit que ens envia el company Fermín Rodrigo des de Guatemala. Ell és membre de PBI Guatemala i a més a més està col·laborant amb diferents organitzacions a Guatemala en la lluita pel manteniment de la Memòria Històrica i la lluita perquè les comunitats indígenes, massacrades durant els anys de conflicte armat (de finals dels 70 fins al 1996) puguin recuperar les terres i que siguin compensades per les morts i tortures a que van ser sotmeses.


VISITA A LA COMUNIDAD PRIMAVERA DEL IXCÁN (CPR IXCÁN). Del 30 al 2 de febrero del 2015.

No era la primera vez que lo hacía. A las 4 a.m. agarré el bus de La Monja Blanca hacia Cobán y a las 9,30 a.m. ya estaba en la Terminal Norte, sucia y descuidada, como siempre. Busetas amontonadas, gentes gritando y anunciando el pasaje para otros destinos, vendedores de todo, chafas y controladores de vida y milagros. Ni un zancudo queda sin identificar. Nadie se preocupa ni en darle un manotazo.

Los baños de la Terminal bastante impresentables, a pesar del peaje que has de abonar, pero que son visita obligada (está bien llevar siempre papel higiénico pues el papelito que te dan no llegan para un “santo y señal”).

Cargando con el bocadillo hecho en casa y un agua pura, apenas tardé unos minutos en salir camino de Cantabal. Durante el viaje iba pendiente de no dejar pasar la mirada al desvío para Monte Olivo, donde tuve el privilegio de compartir y visitar hace dos años, en una reunión comunitaria e intercomunitaria inolvidable. Meses mas tarde en ese lugar vendrían nuevas luchas, asesinatos, desapariciones, desplazamientos y solidaridad… y el pueblo kekchí dando, de nuevo, un ejemplo de resistencia y dignidad que continúan. Allí, al pasar por el desvío que sale a la izquierda de la carretera, los tuve presentes y renové mis compromisos.

Durante el viaje uno puede observar que hay cosas que desgraciadamente no cambian en esta Guatemala herida. En la buseta, delante de mí, una mujer indígena descansa su cabeza sobre un lugar inexistente y trata de dormir superando el traqueteo de la ventanilla, los ganchos y el reaposento continuo a que nos somete el ayudante del piloto. Resalta, en ese conjunto de movimientos, el trato avasallante y discriminatorio al que son sometidas las mujeres indígenas ancianas. Partimos de que la buseta tiene 12 plazas, ya ajustadas; que cargan 16 o 20 y que, a pura voz de mando, los pilotos van reubicando a la gente bajo criterios propios, siempre machistas y racistas, tan arraigados y explícitos en la cotidianidad guatemalteca, con sus sabrosas y contadas excepciones, que también las hay. Afortunadamente, entre el pasaje, también puedo apreciar comportamientos y actitudes de ayuda mutua y colaboración que son como una aire fresco y esperanzador.

El caso es que, ya desde esa buseta y, sobre todo cuando llego a Cantabal, me siento observado y controlado; nada nuevo por otra parte. Es como si pudiera asegurar que antes de llegar a Cantabal o a Primavera una compañía invisible, controladora de personas y territorialidades, supiera ya perfectamente quien soy, a qué y a dónde me dirijo. Y eso, que va corriendo todo el camino por delante de mí, me hace agudizar los sentidos, afinar los comportamientos y distinguir lo fundamental de lo accesorio; lo que se puede hacer y lo que de ninguna de las maneras te puedes ni plantear. A pesar de todo eso, nada depende solo de mi.

Ya en Cantabal, agarro camioneta hacia Primavera a las 2 de la tarde. Siento que la discreción y la prudencia han de acompañarle a uno siempre, pero en Cantabal de manera especial.  Me aborda gente que pregunta de las formas más variopintas para donde y porqué me muevo. Si no andas “fino” puedes creerte que estás hablando con alguien de confianza y conocedor de Primavera, pero que lo que pretenden es informarse y saber qué pintas allá y que pueden aprovechar de ello. 

Si conoces algo sobre los poderes e intereses en la zona (y si no también) lo mejor es contestar educadamente sobre fútbol, el tiempo, o cosas así aunque no entre dentro de tus aficiones ni prioridades.

En el camino a Primavera tuve la suerte de coincidir con el antiguo administrador de la Cooperativa La Resistencia, de Primavera. Intercambiamos sobre gentes y personas acompañantes conocidas por ambos, de su trabajo y expectativas, de sus papás, de los tiempos de La Esperanza y Santiaguito (estuvo en el internado), de su hijo chiquito… Me dio saludos especiales para “el pajarito” de Catalunya.

No sé porqué la conversación me traslado a los nuevos programas del PNUD para la región ixil. O los de la AID para esa región y Sacapulas, Cunén y Uspantán.  Programas de gobernabilidad (que llegan de fuera, cuando son las propias comunidades las que dia a dia posibilitan la gobernabilidad),de justicia transicional, de alimentación (FAO y compañía), del pisto que con tinte de cooperación vuelve de nuevo al Quiché en esta nueva fase, grandota, de expolio del territorio que ahorita se relanza. Si, de nuevo, los grandes proyectos de ayuda y cooperación llegan con el relanzamiento de las empresas. Ahorita que la cooperación está en crisis por los recortes en todos los paises , no puede faltar en estas zonas como estrategias de modular, frenar y eliminar las resistencias de las comunidades y los pueblos. Pues sí: directamente Naciones Unidas llevando a cabo estos proyectos, en estos momentos y con estas intenciones que, lógicamente, nunca se confiesan pero que hieren como puñales.

El caso es que a las 5 de la tarde llegué a la comunidad que estaba realizando su XXXVII Asamblea y cuya declaración política final ya os he hecho llegar. Nada más entrar en el salón, lleno de ancianos, mujeres, hombres y jóvenes me pidieron saludar y ahí sí, les tuve definitivamente presente a todos y todas ustedes, a la vez que con voz temblorosa y emocionada expresaba mi más profundo agradecimiento después de tantos años de acompañamiento mutuo. 

Acabaron de elegir a sus nuevas autoridades, tanto del CCPI como de los diferentes comités, saludaron las personas invitadas y salimos del salón. Mi sorpresa fue grande cuando me vi totalmente rodeado de chiringuitos e instalaciones de ocio que formaban parte de “la Feria Primavera 2015”. Eso sí que no lo conocía en esas dimensiones y en plena selva!!

Una gran noria, era movida a mano por dos chavos con guantes, mientras su música de tunda, tunda,  se hacia insufrible. Futbolines, puestos de bebidas, de comidas,  maquinas para matar imaginariamente personas y animales, casetas de tiro…

Coincidía, todo esto,  con las primeras estadísticas sobre los asesinatos y muertes extrajudiciales cometidas durante el mes de enero en Guatemala. Muertes, estas sí reales, en el primer mes del año proclamado por el presidente, y ex-militar, Otto Pérez Molina como el “año de la no violencia”. Los primeros datos situaban esta masacre continua en 448 (cuatro más que en enero 2014). Cuando bajé a la capital me enteré que otras fuentes sitúan la cifra en 780 o así, ¡en un solo mes! No son cifras, son vidas humanas, familias destruidas, tejido social disperso y confuso… es la guerra! O si se prefiere, una de las expresiones de la guerra inacabada. La vieja disputa con caretas nuevas. Las nuevas agresiones y las nuevas territorialidades. Los viejos actores reforzados. La vuelta a lo peor. La ruina! Si, en la Guatemala del “año de la cultura”!

Pero ahí está Primavera, y tantas otras Primaveras. Una comunidad creciendo en referencia, en lucha, en dignidad. Acogedora y controladora de los peligros que le rodean y transitan tranquilamente, de noche y de día, por sus caminos a veces intransitables. Ahí está Primavera con sus mujeres y jóvenes que van poco a poco asumiendo con fuerza la responsabilidad de ponerse al servicio de la colectividad desde los comités políticos, de salud, de vigilancia, de educación de producción, de relaciones necesarias con el resto de comunidades.

No soy capaz de reproducir los bellos y elaborados discursos, profundos y sentidos, de 5 mujeres jóvenes de la Comunidad que en la fiesta del primer día expusieron su manera de ver los problemas más candentes: recursos naturales, medio ambiente, educación, relaciones sociales… Chavas que, algunas, ya eran naturales de Primavera y que, sólo a través de la Memoria vivida y recuperada por sus familias, les había sido transmitida. Cuanta fuerza y compromiso!

Respecto a años anteriores, sentí cómo la comunidad va recuperando “lo colectivo” con decisión. Se veía en el intercambio de información, en las intervenciones y el cariño con que eran hechas, en las críticas y correcciones, en la elaboración de planes, estrategias y alianzas comunitarias e intercomunitarias… en el nivel político de su trabajo. Sin duda, Primavera se ha convertido en un motor y un referente político positivo para el Ixcán.

En estos días pasados en Primavera las conversaciones mantenidas, el cariño y acompañamiento recibidos, la forma de referirse al intercambio epistolar, a la colaboración del sindicato USTEC-Stes de Catalunya, a las delegaciones enviadas por USTEC-Stes-Entrepueblos, la forma de plantear sus problemas y necesidades, el camino recorrido y las peticiones expresas, me hacen afirmar que la Comunidad sigue pidiendo acompañamiento político internacional. Acompañamiento, cuyo contenido, sentido y concreción, es siempre un camino de hermanamientos, aprendizajes y compromisos mutuos.

 Fermín

dijous, 8 d’agost del 2013

Un fins aviat!

Un fins aviat a la gent de Primavera del Ixcán, a totes les persones que ens han acollit durant aquest llarg mes d'estada, en el qual ens han fet sentir com si fóssim a casa nostra. Ens han ates molt i molt bé, i l’única coseta que em queda al fons del cor es no haver estat una carrega per a aquesta gent que tantes coses ha de lluitar dia a dia.
Un fins aviat que vol dir un "ens tornarem a veure", esperant el retrobament. Ja el curs passat vaig marxar amb la seguretat que hi tornaria, doncs aquest any encara amb mes decisió. Potser el següent any no podrà ser,  paro d’aquí a 2, 3 o 4 anys, hi tornaré.
M'emociona pensar en totes les coses que hauran canviat, en tots els infants que ja seran adolescents, en els i les joves que ja seran adults... Tornaré per seguir col·laborant i per seguir acompanyant-los en la seva lluita, saben així que no estan sols, que a l'altra punta del món hi altres persones que intentes posar el seu granet de sorra per a que el mon sigui mes equilibrat i no hi hagi tantes diferencies, tots som iguals i mereixem el mateix tracte haguem nascut on haguem nascut.
Cito en Fernando Hoyos, que en una de les cartes que enviava a la seva família quan era a Guatemala deia el 1981:
"Debemos pensar que, pasadas esas montañas y esos volcanes, cruzados esos ríos y los valles, está otra cabeza y otro corazón solidarios, que sienten lo mismo, que enfrentan lo mismo, que sufren y se alegran lo mismo."
I sempre amb l'ajuda d'aquell que és al nostre costat en tot moment: "Aunque yo dejara de creer en Dios, Él nunca dejaría de creer en mi" (Fernando Hoyos).








dilluns, 5 d’agost del 2013

L’ultima setmana a Primavera del ixcán


Durant aquests últims dies han passat varies coses que vull destacar. Per una banda, tres companys i companyes de la delegació ja han marxat cap a Barcelona després d’estar a Guatemala durant un mes, i després d’haver realitzat un suport a la comunitat de Primavera del Ixcan, al Departament de l’Ixcán, a l’anomenada microregio 2.
En deixar la comunitat segur que se’ls va fer molt difícil. Un mes d’experiències, d’intercanvis, de crear nous lligams amb persones que creies tant allunyades del teu mon,... aquest mes que han viscut no s’oblida fàcilment, ni el temps n’esborra cap record. La mateixa dificultat hem trobaré jo en deixar la comunitat, encara que sigui per segona vegada, tenint l’experiència del curs passat, se perfectament el que em costarà.
Durant la setmana també he estat a Playa Grande (Cantabal) amb una trobada entre dos organitzacions de dones de l’Ixcán i de Chisec, població que esta a unes 4 hores en “carro” venint des de Cobán. Durant 2 dies, un grup de 60 dones indígenes han estat aprenent unes de les altres. Han explicat la seva lluita particular per la millora de les condicions que afecten les dones a Guatemala, concretament les dones indígenes i pobres. Tenen dificultats i moltes necessitats en educació en la igualtat, en la violència contra les dones, generada dins de la mateixa família, en l’atac que estan rebent les comunitats indígenes per part d’empreses multinacionals que s’apropien dels recursos naturals tot dient que volen el progrés per a les comunitats, quan es totalment al contrari, l’únic progrés que busquen és el de les seves pròpies butxaques. Les dones paro, tenen clara la seva lluita, estan ben organitzades i existeix una xarxa d’organitzacions molt important, tot i això canviar no es gens fàcil
Aquest dijous ja cera el meu últim dia a la comunitat, divendres emprenem un nou viatge per Guatemala per conèixer altres parts d’aquest increïble país.
La marxa cera dura, paro sempre queda el convenciment de la tornada que alleugereix el cor.
 En plena reunio amb els i les mestres de Primaria de Primavera del Ixcán.

 Fent classe als i les alumnes de basico amb el mestre de musica Julio Tobal.

 Ajudant a fer un pancarta per l'organitzacio de joves. com que tenim penjada l'estelada on dormim, van voler que els la pintessim juntament amb la bandera de Guatemala.

 A l'acte de commemoració de Fernando Hoyos, amb la seva germana Pilar Hoyos.



 Els i les mestres cantant la cancó que Ricardo Falla va escriure per a Fernando Hoyos.


 Ball amb els vestits tradicionals. Els "cortes" (faldilles) i els "guipils" (bruses) de les dones encara tenen un ús molt estes entre totes les dones, els homes solen portar roba americana, normalment texans i samarretes.

 Menjant un tamal de pejibaye i pollo.


 Torteando.
 Els petits caminois de la comunitat.
 La benvinguda a una nova setmana, cantant l'himne de Guatemala.

 A la trobada de la ROMI de l'Ixcán i de l'ANR de Chisec.



 Un petit contratemps, el "pinchazo".

 Amb la Xana, tornant de Playa Grande.

 Fent el diáleg educatiu amb els i les mestres de Primavera.

Entrevistant a diferents persones de Primavera per conéixer els seus origens i la seva lluita.

I com diuen per aquestes terres:
LA VIDA ES LUCHA Y SE LUCHA SIEMPRE!
 

dissabte, 13 de juliol del 2013

Comencem a treballar a l'escola! - L'experiència durant la primera setmana

Durant aquesta setmana hem començat  participar activament en la vida de la comunitat. Tal i com vaig comentar en l’entrada anterior, el dilluns van poder assistir a una de les reunions que tenien lloc en cada grup de la comunitat on es va parlar sobre conjuntura política de la comunitat de Primavera del Ixcán i també en general del país.
A partir de dimarts ja vam començar a participar a l’escola de primària durant els matins, i al “básico” a les tardes, el que a casa nostra seria la secundària. Al matí estem ajudant a diferents Mestres en diferents especialitats: en educació física l’Albert, a música jo mateixa i en les altres àrees la Laia i la Cristina.
Bàsicament donem indicacions o ajuda als Mestres i també treballem directament amb l’alumnat. Durant algunes sessions fora de l’horari lectiu m’he trobat amb el mestre Julio Tobal que és el de música, i hem treballat algunes “canciones” que vol fer a les classes així com la metodologia per poder-les ensenyar millor als i les alumnes.
A les tardes hem participat amb l’Albert en el “básico” on ell es dedica a fer classes d’anglès i educació física. A part de l’atenció directa als alumnes també ha pogut dedicar el temps que li restava en assessorar als Mestres tot donant-los activitats per poder fer amb els i les seves alumnes.
Per la meva part, al “básico” he iniciat un treball rítmic amb les figures rítmiques bàsiques, que tot i que l’alumnat les coneix a nivell conceptual, no les pot interpretar ni practicar. Sembla que les i els alumnes estan motivats i per la setmana que ve ja estic preparant altres activitats per poder començar a treballar les notes musicals. Cal que , a més a més, segueixi fent formació a en Julio perquè sigui ell el que pugui en un futur donar aquestes classes més practiques. Serà uns tasca que haurà d’encarar sense els materials i instruments de que nosaltres disposem a casa nostra ja que no tenen cap tipus de recurs a nivell musical i això dificulta molt la seva tasca.
Enguany, a diferència de l’any passat, l’alumnat torna a tenir la “refracción”. Durant l’estona de pati, que aquí en diuen “receso”, serveixen a tot l’alumnat “atol de maíz”, que és una beguda elaborada amb farina de blat de moro i aigua que es cou al foc i on se li afegeix bastant sucre. És un dels aliments que més prenen a la comunitat i en global a les comunitats indígenes de Guatemala, on el blat de moro n’és el principal i més bàsic aliment.
Per finalitzar el relat d’aquesta primera setmana només em queda afegir que ahir mateix, divendres 12 de juliol, vam participar en una reunió amb els i les mestres de la comunitat que treballen tant a la primària com al “básico” i les autoritats comunitàries: el CCPI “Consejo Coordinador de Primavera del Ixcán”, l’alcalde comunitari, la Cooperativa de la Comunitat i el “Comité de Becas” que gestiona els fons que s’aporten des del sindicat USTEC (de mestres de Catalunya) i una organització del País Basc anomenada ZAZPI. Properament, quan arribin tres companys i companyes més que esperem la seva arribada durant la setmana del 21 de juliol, es realitzarà una reunió amb les famílies i l’alumnat que aquest any està becat per poder estudiar fora de la comunitat.