Tot
just fa un any, a finals del maig de 2012, vaig comprar el bitllet
que m'havia de portar a l'altre punta del món, a conèixer un país,
unes comunitats, unes cultures, unes formes de veure el món i la
vida, totalment diferents. D'aquell viatge de fa un any en guardo
molts records, moltes pors prèvies, molts nervis, però sobretot
moltes sensacions gravades amb una tinta tan potent que fa que dia
rere dia pensi en els amics i amigues que vaig deixar allà, persones
que no eren ningú per mi fins llavors i, que en un mes just, van
passar a formar part de la meva vida, del meu present i futur i també
del trosset d'història que m'ha tocat d'escriure.
L'agost
de 2012 vaig tornar de Guatemala. Va ser un retorn dur, duríssim.
Vaig vessar moltes llàgrimes, tot i no ser una persona de
llàgrima fàcil. Vaig sentir, interiorment, com el cor se m'encongia
mica en mica mentre l'avió, tot volant, m'anava allunyant cada
vegada més de totes les persones que estimava a la comunitat on vaig
estar, la CRP Primavera del Ixcán. La veritat és però que en els
moments més tristos d'aquell viatge de tornada, m'alleujava pensar
en allò que amb pocs dies d'estar a Guatemala se m'havia ficat al
cap: “vull tornar”. Un “vull tornar” que s'anava convertint a
poc a poc en un “haig de tornar” que em va conquerir la ment i
que ja no em va deixar més. Un “haig de tornar” que m'ha estat
acompanyant durant tot aquest llarg any. No havia aixecat el vol que
jo ja sabia i era conscient, que a l'estiu següent hi tornaria.
Existeixen uns moments màgics, en els quals notes una energia que et
recorre el cos i que se't clava al mig del cor, moment en que les
persones notem i sentim interiorment i profundament que tot sembla
més clar i que gaudim d'una clarividència extrema. Aquest moment
que us explico va ser així. El vaig sentir així.
D'avui
en un mes, o sigui el 2 de juliol, emprenc el meu segon viatge a un
dels països més impressionants d'Amèrica Central. Un viatge
amb un sentit solidari d'ajuda a una comunitat la qual em va obrir
els braços i el cor l'estiu passat i a la qual espero retrobar
amigues i amics, famílies, mestres i persones que tant em van donar
i amb les quals em sento tant en deute. Elles, que no tenien res,
m'ho van oferir tot. A Guatemala ho vaig entendre: tot el que jo
tenia, no valia absolutament res, i tot el que elles “no” tenien
ho valia tot.
Us
vull explicar que ja he començat a buidar les maletes i les
motxilles que he anat omplint durant aquest darrer any. He començat
a buidar-ho tot per a poder tenir prou espai i poc pes per anar el
més ràpid possible cap a Guatemala i allà, tornar a omplir-ho tot
enduent-me allò que massa sovint aquí no tinc: allò que realment
em fa sentir persona i em fa créixer. No necessito res més.
Us
deixo, vaig a seguir buidant la motxilla...
